30- Creences limitadores

Les podem definir com a idees o pensaments que un es forma sobre si mateix, o sobre els

altres i la realitat exterior, que impedeixen arribar als objectius fixats i no deixen viure d’una

manera equilibrada i completa (Bou, 2009).

Alguns exemples:

1. Sense patiment no hi ha èxit.

2. No puc guanyar sense que altres perdin.

3. Les novetats són difícils.

4. Sempre s’ha fet així.

5. Sense patiment no hi ha benefici.

6. He de ser amable amb tothom.

7. Mai aconsegueixo el que vull.

8. Sóc així i no puc canviar.

9. No em mereixo tenir èxit.

10. Si em mostro tal com sóc em torno vulnerable.

11. Per ser feliç he de tenir molts diners.

12. No em puc fiar de ningú.

Una manera de detectar les creences limitadores en els alumnes, també exportable al nostre

entorn, és aconseguir que les verbalitzin preguntant-los per què pensen que no estan

aconseguint els seus objectius. Les respostes posaran en evidència les seves creences limitadores, ens permetrà examinar-les i ens permetrà ajudar l’alumne a corregir-les, o com a

mínim li podrem proposar un nou punt de vista que entri en conflicte amb la seva manera

de pensar.

Hi ha alguns alumnes que sempre troben obstacles quan es plantegen objectius. Podríem

dir que són els “sí, però...”.

Posem l’exemple d’una alumna de 14 anys que es va enfadar amb una altra companya i ja no es parlaven. Entre els arguments que va exposar per mantenir la seva situació de distanciament envers la companya n’hi havia un que deia: “sí que m’agradaria tornar a parlar amb ella, però no puc perquè sóc així i no em vull rebaixar”.

Darrere d’aquest obstacle hi ha una creença limitadora. Per tal de fer-la entrar en crisi hem de preguntar a l’alumna per les evidències que fan que sigui així, o on ho ha après, o qui li ho ha dit, o per què s’ho ha cregut (Molins, 2010).

Les creences limitadores es poden agrupar en tres grans grups (Dilts, 1997):

• La desesperança: quan una persona està desesperançada sent o creu que no hi ha solució

possible. Per tant, si no és possible, per a què molestar-se en cercar la solució?

Aquesta creença la podem trobar en alumnes que creuen que mai podran entendre les

matemàtiques, per exemple. Llavors, com que creuen que mai les entendran, per què

estudiar-les?

• La sensació d’impotència: la creença que l’objectiu desitjat és assolible, però que ell no és

capaç d’assolir-lo.

Per exemple, en una classe d’anglès oral, un nen no parla mai en anglès, tot i que observa

que els altres companys ho estan fent. És possible que darrere d’aquesta conducta hi hagi

aquesta creença.

• No merèixer: encara que un se senti amb la capacitat d’arribar a l’objectiu, creu que no

el mereix per com és o per alguna cosa que ha fet. Quan algú creu que no mereix alguna

cosa, no s’esforça per aconseguir-la; en canvi, quan creu que ho mereix, lluita per aconseguir-

ho.

Com a punt fi nal d’aquesta exposició sobre les creences limitadores, se’ns planteja la pregunta

de “com fer-ho?”. Apuntem un consell que ens regala Robert Dilts:

«Tot el que podeu fer per tal que els altres canviïn les seves creences és guiar-los.

El canvi de les seves creences no depèn de vosaltres. La vostra fita ha de ser només guiar, amb la fi nalitat que els altres, per ells mateixos, estableixin una creença nova.»4

Per tancar aquest punt, reproduirem un exemple de conversa entre un professor i una alumna

en què s’explora la creença que hi ha darrere del comportament negatiu de l’alumna a

classe. Aquest exemple està extret del llibre PNL per a docents: 5

4 Dilts, R. Cómo cambiar creencias con PNL. Málaga: Editorial Sirio. 1997.

5 Serrat, A. PNL per a docents: millora el teu coneixement i les teves relacions. Barcelona: Editorial Graó.

2005.

PROFESSOR: Per què et comportes d’aquesta manera tan negativa a la classe?

ALUMNA: Perquè m’avorreixo.

PROFESSOR: I per què t’avorreixes?

ALUMNA: Perquè no entenc res de res.

PROFESSOR: I per què no entens res de res?

ALUMNA: Perquè em falta base dels cursos anteriors.

PROFESSOR: I per què et falta base?

ALUMNA: Perquè no m’ho prenia seriosament, sempre estava distreta.

PROFESSOR: I per què et distreies tan sovint?

ALUMNA: Perquè crec que l’institut no serveix per a res. Em seria més útil quedarme

a casa.

PROFESSOR: Comprenc que la teva actitud sigui negativa amb aquesta creença.

Un cop identificada la creença “crec que l’institut no serveix per a res”, la tasca del professor

(coach) serà donar eines a l’alumna per tal que aquesta creença no sigui tan categòrica.

Fixeu-vos en la diferència entre creure que “l’institut no serveix per a res” i creure que

“l’institut a vegades no serveix per a res”. Poder introduir aquest “a vegades” ens permet

passar a l’acció i per fer trontollar la creença de l’alumna i poder-li aportar alguna visió

nova.

El professor podria continuar la conversa amb preguntes del tipus:

• Ara que m’has comentat que l’institut no serveix per a res, què pots fer?

• L’institut no serveix per a res, sempre?

• De la teva estada a l’institut, quin exemple contradiu que no serveix per a res?

• Per a què et sembla que serveix l’institut a la resta dels teus companys?

I un darrer punt a tenir en compte és que, quan ens trobem en una situació o conversa com

la que acabem de descriure, fem un seguiment acurat de l’alumne. Si s’ha adonat que pot

canviar la seva creença limitadora encara que només sigui una mica, intentarà transformar

a poc a poc la seva conducta disruptiva, però al principi necessitarà un bon recolzament per

part nostra.”