martes, 31 de diciembre de 2013

1- Introducció: coach i coachee




John Whitmore, un dels impulsors del coaching a Europa, ens diu que «el coaching no se centra en els errors passats, sinó en les possibilitats futures» (Whitmore, 2010). Aquesta és una de les claus del coaching. Per fer els canvis que un vol i millorar, s’ha de partir del moment present i enfocar-se cap al futur que un desitja. El coaching no es basa en el passat, sinó en les possibilitats que ofereix el futur.

El coach mobilitza cap al compromís i l’acció per arribar a l’objectiu fixat pel coachee (és a
dir, la persona que ha sol·licitat el servei) partint de les seves necessitats i propostes. El que més caracteritza el coaching és la manera com es du a terme aquest procés. L’eina bàsica és la conversa, que es va entreteixint a partir de la demanda del coachee o del grup.


El coach escolta, acull, i acompanya, però no imposa, ni aconsella, ni jutjaÉs com un mirall
del seu coachee: li dóna l’oportunitat d’adonar-se de què està fent, com ho està fent i quines coses, accions o creences entren en confl icte amb el seu ser (és a dir, les coses, accions
o creences que hauria de canviar).

És important saber que:
• El coach no diagnostica.
• El coach no jutja, es desprèn dels prejudicis.
• El coach no té expectatives envers el coachee, sinó que es deixa portar per ell.
• El coach aprèn dels seus coachees gràcies al diàleg bidireccional.
• El procés de coaching és confidencial.
• Els temes tractats durant el procés els marca el coachee: es parla des del client i per
al client.
• El coach no es fa responsable del coachee, no l’alliçona, sinó que hi confia i el segueix en el seu camí.

Aquests beneficis que us exposem aquí seran factibles si hi ha una coherència entre tots els
membres de la comunitat educativa.

2- Procés del coaching


Un procés de coaching personal s’organitza a partir d’una sèrie de sessions, d’una durada
aproximada d’una hora, en què el coach estableix una conversa amb el coachee a partir de

la seva demanda.

Generalment, el coach formularà una sèrie de preguntes molt específi ques i poderoses per
dirigir el pensament del seu client, facilitar la presa de consciència de la seva situació, aclarir
el seu objectiu i donar eines per treballar amb un gran nombre d’alternatives d’actuació i
escollir la millor.

Aspectes importants del coach durant el procés són:
• El paper del coach com a supervisor de les accions que emprenen els clients.
• El fet de promoure l’acció, fer un seguiment dels diferents compromisos adquirits
per la persona que ha sol·licitat el procés.
• Facilitar feedback descriptiu, amb l’objectiu que el coachee s’hi vegi refl ectit i descobreixi
la viabilitat de les seves paraules.
• Centrar la responsabilitat de les decisions que pren el coachee en ell mateix.

L’essència del coaching passa per enriquir el model mental de la persona, incrementant el
seu nivell de consciència i facilitant el pas a l’acció.


La metodologia coaching cobreix el buit existent entre el que un ÉS i el que un VOL ARRIBAR A SER. Posa fi l a l’agulla per aconseguir el canvi i arribar a l’objectiu: passar a l’acció per convertir aquest canvi en una realitat.

El coaching no ensenya a fer, sinó que ajuda a APRENDRE A FERaporta les estratègies per trobar el camí, treballa potenciant el talents innats i obre nous punts de vista que ajuden a


desencallar inèrcies destructives i immobilistes.

3- Requisits previs al coaching


Per iniciar un procés de coachingel coachee / alumne ha de ser conscient de la seva necessitat de canvi: ha d’haver trobat algun aspecte de la seva vida que necessiti millorar i l’ha de voler treballar acompanyat del coach / professor.

Es presenta a l'alumne el contracte o acord de coaching a què es compromet el coachee quan accepta el procésEl contracte és un marc que tampoc ha de ser massa restrictiu i ha de revisar-se per tal d’adaptar-se als nous objectius del client que vagin sorgint de les noves perspectives.

4- Etapes de la conversa de la sessió de coaching


El que us presentem a continuació és el model de conversa coaching que s’acostuma a seguir
durant un procés de coaching personal. Creiem que aquest model de conversa es pot
emprar perfectament en l’àmbit d’una entrevista individual amb alumnes i també quan des
de la tutoria es fan trobades amb una família en concret.


La conversa es divideix en 5 etapes, i cada etapa suposa una concreció més respecte a
l’anterior. L’objectiu d’aquest diàleg és que, quan s’acabi, el coachee (en el vostre cas l’alumne o pare/mare) se’n vagi amb un compromís i un petit pla d’acció per dur a la pràctica.

Les etapes en què es basa el model de coaching que aquí presentem són les següents:

1. El tema.
2. L’objectiu.
3. La realitat.
4. Les opcions.
5. El compromís.

Etapa 1: El tema.
De què parlarem avui?
Quin tema vols tractar?
De què t’agradaria que anés la sessió d’avui?

Són preguntes exploratives, amb l’objectiu que el client expliciti el tema que vol treballar
durant la sessió. Fins que no hagi enunciat d’una manera clara el tema que vol tractar, no es
pot passar a la fase següent. Per tant, s’ha de tenir paciència i esperar que la persona que
respon pugui aclarir-se i decidir quin tema vol treballar en la sessió que comença.

Etapa 2: Objectiu de la sessió.
Què vols aconseguir en aquesta sessió?
Quin objectiu et planteges a partir del que has anat comentant?
Com pots concretar més aquest objectiu?

Un cop s’ha comentat el tema, aquesta fase serveix per concretar-lo en forma d’objectiu. Un
objectiu realitzable, mesurable i, sobretot, formulat en positiu. És important que l’objectiu
es formuli amb un verb en infinitiu que encamini cap a la realització d’una acció.

Etapa 3: La realitat envers l’objectiu.
Quina és la teva realitat?
On estàs ara?
Com estàs vivint actualment la situació que has anat relatant?

L’objectiu d’aquesta fase és que el coachee s’adoni de com i on es troba el seu objectiu, que
explori tot el que ha anat fent, quina necessitat té d’aconseguir-lo, què li pot aportar posarse
en marxa per assolir la fita, etc. Aquí s’explora com s’està vivint la problemàtica descrita, com ha aparegut l’escletxa entre la situació actual i la situació desitjada.

Etapa 4: Les opcions davant l’objectiu.
Què has provat fi ns ara?
Què fa l’altra gent davant una situació com la que estàs plantejant?
Quines opcions de canvi tens?

En aquesta etapa s’exploren les diferents opcions que té el coachee per posar-se en marxa
i aconseguir el seu objectiu. Amb l’ajut de les preguntes, es verbalitzen les opcions intentades, les que no han funcionat, i també s’obre la porta a crear noves alternatives, ja sigui verbalitzant intents d’altres persones o fent servir la imaginació fins que el coachee en trobi una a la seva mida (una opció que senti seva, que vegi assumible i tingui ganes de provar).


Etapa 5: Compromís.

Estableix un pla d’acció.
Concreta quines accions faràs.
Quan i com les duràs a terme?

Aquesta darrera fase té per objectiu el pas a l’acció. A partir de l’opció escollida pel coachee
en l’etapa anterior, es concreta una acció amb data i hora per realitzar-laSe’n pren nota, es decideix una data per realitzar-ho, i s’estableix que es veuran en la propera sessió amb l’objectiu de verifi car-ho.El coach s’ofereix per al que calgui, com per exemple enviar un mail recordatori, un SMS..., i s’estableix que en la sessió següent s’avaluarà com ha anat.


Cal destacar que un procés de canvi no s’inicia fins que un no interioritza que vol fer aquest
canvi i que és un canvi que el farà millorar. S’han de superar obstacles i sentiments molt
arrelats: la vergonya, la por, el sentiment d’estar essent jutjat... Per això el coach ha de ser
molt conscient de la vulnerabilitat del coachee durant aquest procés i ha d’actuar amb la
màxima responsabilitat, sense pressionaradequant-se al ritme de l’altre. Durant aquest
procés es treballa des de les emocions del la persona que es té al davant, i es donen eines

per regular-les i entendre-les.

Aquestes cinc etapes es desenvolupen al llarg de la sessió seguint la conversa. El coach ha d’establir un clima de confiança i aportar eines i recursos per ajudar el coachee a assolir les
seves fites.

Tenint sempre present la importància de crear un bon context, tampoc hem d’oblidar que,
en la sessió de coachingel coach no indica al coachee què ha de fer, o com ha de ser, o com ha d’actuar davant el problemael coaching parteix de la premissa que el coachee o alumne té la clau per trobar la seva millor solució.


El coach ha d’estar obert a tot el que l’altra persona proposi, no l’ha de jutjar i s’ha d’adaptar al seu procés encara que això impliqui un replantejament total de la situació. Quan el procés de canvi ja està iniciat, es va cap al canvi de paradigma, es reforça, i fi nalment s’arriba a la generalització per poder aplicar tot aquest bagatge a altres situacions.



Tornant a la metodologia, algunes de les funcions que desenvolupa el coach al llarg de la
conversa que manté durant la sessió són:

• Ajudar a establir els seus millors objectius.
• Aportar eines per tal que es prengui la iniciativa i es passi a l’acció.
• Diferenciar els objectius de les il·lusions.
• Demanar que surti la grandesa del coachee, lluitar contra les autolimitacions.
 Ajudar a canviar les estratègies i els punts de vista tot buscant noves vies per aconseguir
els resultats desitjats.
• Proporcionar eines, recolzament i estructura per ajudar el client a créixer.

El coach ha d’aconseguir que la persona canviï (si realment manifesta que vol fer-ho), que es posi en marxa i que superi tots aquests límits autoimposats (molts cops de manera inconscient, degut a creences i inèrcies apreses) fins a arribar al seu propi canvi de paradigma. 

Tot això es pot aconseguir quan el coach dóna recursos per:

• Prendre consciència de la situació actual i de la necessitat de canviar.
• Veure quina és la responsabilitat personal.
• Tenir confiança plena en el coachee (veient que ho està fent tan bé com pot) i afavorir
la relació coach-client.

El coach ha d’anar a cercar els canvis de paradigma, entenent que el mot “paradigma” fa referència als principis que cadascú té i que sustenten la manera de pensar i actuar de cada individu. Aquests canvis són els que realment faran avançar el coachee (en el vostre cas l’alumnat o altres membres de la comunitat educativa) en el seu camí.


Cal destacar que un procés de canvi no s’inicia fins que un no interioritza que vol fer aquest
canvi i que és un canvi que el farà millorar. S’han de superar obstacles i sentiments molt
arrelats: la vergonya, la por, el sentiment d’estar essent jutjat... Per això el coach ha de ser
molt conscient de la vulnerabilitat del coachee durant aquest procés i ha d’actuar amb la
màxima responsabilitat, sense pressionaradequant-se al ritme de l’altre. Durant aquest
procés es treballa des de les emocions del la persona que es té al davant, i es donen eines
per regular-les i entendre-les.

El coach ha d’estar obert a tot el que l’altra persona proposi, no l’ha de jutjar i s’ha d’adaptar al seu procés encara que això impliqui un replantejament total de la situació. Quan el procés de canvi ja està iniciat, es va cap al canvi de paradigma, es reforça, i fi nalment s’arriba a la generalització per poder aplicar tot aquest bagatge a altres situacions.

5- Els docents i el coaching


Com molt bé explica Joan Valleo (Valleo, 2011), el món docent ha partit, massa sovint, de
dos pressupòsits totalment infundats:
• Pensar que l’alumnat està disposat a seguir la classe que el professor vulgui impartir, sigui
quina sigui.
• Pensar que el professorat està automàticament preparat per gestionar d’una manera efi -
caç una aula diversa amb probables condicions adverses.


La realitat que es troba el professorat a l’aula acostuma a ser ben diferent del que un pressuposa.

Una part de l’alumnat està desmotivat, o no segueix el ritme que el docent marca,
o el “sistema educatiu” no sap atendre la seva diversitat. I pel que fa als professionals de la
docència (sobretot en el marc de l’educació secundària), la seva formació no ha tingut en
compte les habilitats necessàries per estar davant d’un grup tan divers i exigent com és un
grup classe.

Per fer front a les pressuposicions errònies, el docent ha de ser conscient que les té i ha de
tenir ganes de canviar-les. Existeixen dues premisses per començar un procés de coaching:

• Adonar-se de la necessitat de canvi.
• Voler iniciar el canvi, posar-se en marxa.

Per exemple, en una entrevista individual a un alumne en què es vol treballar l’adquisició
de nous hàbits a l’hora de fer els deures a casa, no es podrà avançar fi ns que l’alumne
manifesti que ha entès la necessitat de canviar els seus hàbits d’estudi per aconseguir
millorar el seu rendiment acadèmic.

Si busquem un exemple en el grup classe, imaginem-nos el cas d’un tutor que en el marc 
d’una tutoria grupal ha de tractar el tema del mal comportament del grup davant un professor.

Si el grup no manifesta que ha entès el problema i vol millorar, és a dir, “adonarse”, poca feina podrà fer el tutor amb tot el grup. Segurament haurà de cercar noves estratègies treballant de manera individualitzada amb certs integrants del grup.

• L’autocreença dóna prou valor i autoestima a la persona perquè sàpiga que pot fer-ho.
És a dir, que l’alumne que cregui en ell mateix també creurà en els seus companys, en el
sistema educatiu i en la societat en general. Aquesta creença positiva i possibilitadora és
una porta oberta al canvi i al desenvolupament personal i pedagògic de l’alumnat.

Es pot treballar l’autocreença de l’alumnat incloent d’una manera més explícita el reforç
positiu en el dia a dia de l’aula. Molt sovint es pressuposa que les coses que es fan bé (com
portar els deures, respondre preguntes llençades durant la classe, participar activament
en una activitat de grup proposada a la classe) són un deure de l’alumnat i que, per tant, no cal comentar-les. Per què no canviem això? Què us semblaria que quan una cosa estigués
ben feta la verbalitzéssim?

Altres maneres de treballar l’autopercepció i l’afi rmació d’un mateix davant el grup són
dinàmiques d’autoestima, dinàmiques de cooperació entre els diferents integrants del
grup, jocs de confi ança, etc., que ja us anirem mostrant en els propers mòduls.

. La responsabilitatCal que l’alumne aprengui a respondre davant les tasques, les proves i les qüestions que el professorat li planteja. S’ha de responsabilitzar de les seves accions. Per tant, des de la programació de les competències a assolir durant l’etapa educativa, serà important (per no dir imprescindible) incloure accions encaminades a assolir aquesta competència.

Trobem un exemple d’això en l’aprenentatge basat en projectes; aquesta estratègia
d’ensenyament constitueix un model d’instrucció en què els estudiants planegen, implementen
i avaluen projectes que tenen aplicació en el món real més enllà de l’aula, o plantejats
pel professorat dins el marc del currículum del curs.

En lloc de lliçons curtes i aïllades, es recomanen activitats d’ensenyament interdisciplinàries,
a llarg termini i centrades en l’estudiant, que tenen les seves arrels en l’aproximació constructivista que va evolucionar a partir dels treballs de psicòlegs i educadors com Lev Vigotsky, Jerome Bruner, Jean Piaget i John Dewey.

«L’educació és un procés vital i no una preparació a una vida futura. L’escola ha de representar
la vida actual, vida tan real i vital com la que el noi fa a casa, al veïnat o al pati on juga.» (Dewey, 1989.)

També cal incorporar millores en les habilitats que desenvolupa un docent dins l’aula.
Ens estem referint a:
• Observar: calibrar el grup i l’alumne individualment.
• Escoltar: treballar des de l’escolta activa.
• Intuir: la intuïció esdevé una habilitat clau per entendre i descobrir què està passant
dins el grup.
• Comunicar: ser conscients de com comuniquem, de quin llenguatge s’utilitza amb
l’alumnat, i veure com a vegades el que es diu no és el mateix que es rep.
• Preguntar: eina bàsica del coaching; serà imprescindible introduir preguntes poderoses
per fer que l’alumnat prengui consciència del seu procés.
• Retornar: preguntar és tan important com fer notar a l’altre que l’estem entenent.

A més a més, el coaching per a docents aporta una mirada interior. Amb això volem fer palès
que també incideix en el propi docent. Ens fem nostra la frase següent:
«Si vull ser un motor de canvi en els altres, primer he de començar per mi mateix.»
El coaching per a docents convida a visitar la tasca del docent: per assolir els canvis s’ha de
fer una revisió a partir de la consciència, veure què es pot millorar, descobrir quina és la
responsabilitat de cadascú. Tot això es podrà fer si es fuig de la culpabilització i s’incorpora
l’optimisme.

En Joan Valleo ens parla d’aquest optimisme i el lliga a la idea que, contràriament al que un
pensa, en el món de l’escola “existeixen les solucions màgiques”. Per trobar-les, un s’ha
d’injectar una bona dosis de fe en el que fa, pensar que les fi tes que persegueix es poden assolir.

Es pot buscar inspiració en el món científi c: l’àmbit de la ciència està ple d’exemples de
persistència per seguir investigant sense desànim per solucionar problemes aparentment
irresolubles (Valleo, 2011).

Un gran exemple el trobem en Thomas Alva Edison i el seu invent de la bombeta incandescent.
Thomas Alva Edison va haver de fer més de mil intents fins que no va aconseguir
crear la bombeta. S’explica que un dels seus deixebles li va preguntar el perquè de la seva
perseverança en construir la bombeta després de 1000 fracassos. Edison va contestar que
no eren fracassos, sinó que havia aconseguit conèixer 1000 maneres de com no s’ha de fer
una bombeta.



6- Què necessita un bon coach


Per fer coaching s’ha d’estar atent a l’altre i això implica:

• Calibrar l’altre. Això signifi ca anar un pas més enllà de simplement veure’l; ens referim
l’observació conscient, aquella que permet veure-hi una mica més enllà i descobrir

què és el que realment necessita l’altre (aquest és un concepte desenvolupat per la Programació Neurolingüística, PNL).

• Escoltar. L’escolta entesa com a escolta activa o escolta conscient, on desapareix el
judici a l’altre, permetent que la intuïció pugui actuar; d’aquesta manera es porta a
terme una escolta centrada en les seves necessitats de l’altre.

Com a docents-coachs, cal que treballem i practiquem tres grans atributs (O’Connor i
Lages, 2005):

• Habilitat: capacitat d’actuació, de canviar les coses, de donar resposta a les necessitats
de l’altre. Saber fer.

• Coneixement: aprendre més, tenir més coneixements, inquietuds, curiositat per ampliar
els punts de vistaConèixer.

• Esdevenir un exemple: proporcionar un model a la gent del nostre entorn d’influència,
convertir-nos de mica en mica en la persona que volem ser, ser conseqüents amb els vostres
valors, ser coherents però al mateix temps atents amb l’entorn on ens movem. Ser
exemple.



7- Competència emocional


Cal treballar la intel·ligència emocional amb l’alumnat per tal que els alumnes siguin competents en el seu maneig, però per poder-ho fer, cal que el docent també ho sigui,

Anem a veure cada una de les parts en què hem dividit el pentàgon de la competència
emocional:

CONSCIÈNCIA EMOCIONAL
És la capacitat per prendre consciència de les pròpies emocions i de les emocions dels altres. També inclou l’habilitat per captar el clima emocional d’un context determinat.

Això es pot especifi car en els aspectes següents:

• Conèixer les emocions pròpies. Saber què sentim davant dels estímuls tant externs com
interns que rebem. Com a docents, al llarg del dia rebem estímuls emocionals ben diversos;
és molt important descobrir quin tipus de respostes els donem i veure quines són bones
i quines no, per començar a millorar i trobar les millors respostes que puguem oferir.

• Reconèixer les emocions dels altres. Estar atent a l’altre. Com ja comentàvem abans, el calibratge és importantíssim; per tant, serà bo acostumar-se a observar conscientment la
gent que ens envolta (com ara els integrants dels nostres grups o els companys de claustre)
per percebre com se senten i si és bo que hi intervinguem d’alguna manera. També
ens pot servir per avaluar la nostra tasca o la intervenció dins l’aula; si som capaços de
notar el clima que estem generant, podrem canviar-lo quan ho creiem oportú. Aquesta
habilitat està molt vinculada a la flexibilitat.

 • Adquirir vocabulari emocional. Conèixer el nom de les emocions. Com més matisos puguem aportar, millor podrem expressar el que sentim i com ho sentim. D’aquesta manera
també podrem ajudar els altres a posar nom al que senten. En els feedbacksdurant una
conversa coaching, més d’un cop haurem d’ajudar la persona a expressar el que sent, a
posar-li nom; per fer-ho, podem emprar algun comentari del tipus “això que estàs explicant
potser vol dir que et sents... (nom d’un sentiment)”.

REGULACIÓ EMOCIONAL
És la capacitat per gestionar les emocions d’una manera apropiada. Hem d’abandonar la creença que el pensament (la raó) mobilitza cap a l’acció...
... i canviar-la per la idea que pensament, emoció i acció estan estretament relacionats.

El neurobiòleg Antonio Damasio (2001) va fer uns estudis sobre el cervell que confi rmen que el sistema límbic (part del cervell encarregada de les emocions) i l’escorça cerebral (la part racional del cervell) s’infl ueixen mútuament. Això signifi ca que no es pot separar cognició d’emoció.

• La gestió de les emocions desagradables. Entenem per “emocions desagradables”
aquelles emocions que ens fan patir, que ens fan sentir malament. Per gestionarles
haurem de buscar mecanismes per posar-los nom, entendre-les i objectivar-les
(és a dir, haurem de cercar un punt de vista objectiu que doni sentit al que estem
sentint).

• L’autocontrol de la impulsivitat. Aquest és un aprenentatge a llarg termini. Sovint
ens podem sentir nerviosos o ansiosos tot esperant una resposta...; per tal de frenar
aquest impuls, primer cal fer-lo conscient, i després hem d’emprar la paciència.
Un exemple el podem trobar a les aules, on hi ha alumnes que no saben esperar el
seu torn a l’hora de ser atesos pel mestre; és necessari ensenyar aquests alumnes a
ser pacients fent servir missatges tranquil·litzadors i demostrant-los que acabarem
atenent-los.

• La tolerància a la frustració. Aquest aprenentatge va força lligat a l’anterior: hi ha
casos en què la no resposta davant la impulsivitat genera frustració; s’ha d’aprendre a
tenir paciència, a trobar resultats que a priori un no espera... La tolerància a la frustració
és una forma d’educar la resiliència (qualitat que definim en l’apartat d’autonomia
personal).
• El pensament positiu.
• La creativitat en la recerca de solucions.

• El sentit de l’humor. Introduir un punt d’humor en situacions complicades aporta frescor,
desdramatitza la situació i ens ajuda a distanciar-nos-hi per poder veure-ho d’una manera


diferent.