21- Per a què preguntar i com fer-ho

La conversa coaching té un funcionament senzill: el coach pregunta i el coachee respon.

En el cas particular del coaching per a docents, qui pregunta serem nosaltres, els

docents, i respondrà l’alumne o el grup, depenent del tipus d’intervenció que fem.

Per a què preguntar?

Les preguntes permeten obtenir informació, establir un clima adient de confi ança, gestionar

el temps i generar expectatives noves.

En el marc docent, les raons principals per formular preguntes poden ser (Bou, 2009):

• Captar l’atenció de l’alumne o de la classe.

• Despertar l’interès.

• Establir una sintonia adient per afavorir l’entesa amb l’alumne o el grup.

• Descobrir les necessitats de l’interlocutor.

• Estimular la refl exió i la creativitat.

• Reforçar les relacions i els vincles.

• Orientar cap a l’acció.

• Facilitar l’autoconsciència i el desenvolupament personal.

Com preguntar?

La clau és saber fer bones preguntes, preguntes transformadores que ajudin el coachee a

replantejar-se creences i paradigmes. Aquestes preguntes poden ser:

• Obertes: per tal que l’alumne pugui expressar què li aporta la pregunta. Cal fugir de preguntes que es puguin respondre amb monosíl·labs, com per exemple:

• Com estàs? Bé.

• Has fet els deures? No.

• Com portes l’examen del proper dilluns? Regular.

Les respostes tallen la conversa, no conviden a continuar.

En canvi, serien més adients preguntes del tipus:

• De què t’agradaria parlar avui? Tot i que es pot respondre breument, aquesta pregunta

convida a continuar la conversa.

• Què opines sobre el que ha passat a classe?

• Què és el que t’importa realment?

Tampoc són adients les preguntes que busquen la justificació o la culpa. Normalment són

preguntes d’aquest tipus:

• Per què has fet això?

• Per què no has acabat els deures?

Aquestes preguntes conviden a deixar la responsabilitat de l’acció en mans d’un altre.

• En positiu: ens referim a preguntes que demostrin a qui les rep que es creu en les seves

possibilitats. En lloc de ser formulades des del paradigma de la mancança o pobresa,

aquestes preguntes es formulen des de l’abundància. Per exemple:

• Què et falta per aconseguir aprovar aquesta assignatura?

Paradigma de la pobresa. Es pressuposa que li falta alguna cosa i que, en aquest

cas, si no l’aconsegueix no podrà aprovar l’assignatura.

• Quins recursos tens per aprovar l’assignatura?

Paradigma de la riquesa. Es parteix de la base que l’alumne té recursos per tenir

èxit; ara li falta trobar quins li poden anar bé i utilitzar-los.

Les preguntes en positiu també són aquelles que treballen des de l’optimisme. Exploren

la realitat, però cercant la part positiva, la part potenciadora.